Com tots els dissabtes, el mercat omplia la plaça de Dol. Un suau flaire a peix fresc i marisc m’envoltava mentre recorria carrers de llamborda i cases de pedra. Sí, de pedra. El Mont-Dol és granític i d’això saberen aprofitar-se’n. Malgrat els intents de disimular-ho, es veu que el meu aspecte em delatva com a turista, i no només això, el meu “bon” accent francés. I és que en la frontera amb Normandia, el autòctons tenen un accent bastant curiòs. El seu francés sona malament, molt malament. No fan cap diftong, les erres són fortament remarcades i les esses finals sonen sense sentir-se estressades. És com escoltar els companys a la primera classe de francés, i el pitjor de tot és que s’encomana.
L’edifici més remarcable és la seu de la diòcesi, dedicada a Sant Sansó, una bonica catedral de pedra llaurada amb un porxo exterior d’estil gòtic i un gran vitrall del segle XIII. També destacar un Crist que va sobreviure la Revolució Francesa ocultat en una granja dels voltants.
Amb tot això, i després d’un entrepà de llonganissa du terroir, vaig ficar rumb al Mont-Dol, un dels llocs més misteriosos i apassionants de la regió d’Ile-et-Vilaine. Intentaré fer-vos arribar tot el que gira al voltant d’aquesta elevació, que no és poc.
Com tots els llocs d’interés turístic bretons, el Mont-Dol té un passat celta, i en aquest cas relacionat amb aparicions del dimoni. Al cim hi ha dues pedres amb rellevància: la primera es una pedra on les joves del poble han de col·locar els peus si volen casar-se i la segona és un seient on el diable espera per respondre les preguntes de les donzelles. Aquesta tradició és ben antiga i pot ser a partir d’aquesta en van sorgir les següents.
La més important és, com he comentat, la que parla de l’origen del mont saint-michel. Al cim va tenir lloc una baralla entre l’arcàngel Sant Miquel i el dimoni pel domini de les marismes i després de derrotar el mal, l’angel feu un gran bot fins a la part superior de l’abadia. I sabeu des d’on saltà? Exactament des de la pedra on les xicones saben si es casaran o es quedaran per vestir sants.
L’altra anècdota a remarcar és una aparició mariana de la Mare de Déu Immaculada en honor de la qual es va eregir una xicoteta ermita i un torre per gaudir del paisatge els dies de peregrinació. Au revoire!!
